- Un camí, quatre estacions
- 1ª Travesía con raquetas:Alós-Alós, por las bordas de Alberto, Lapre, Jordi y Moredo.
- Ascenció al Mont Roig.
- Ascenció al Mont Valier.
- Ascenció al Pic de Roca Blanca o Moredo.
- Ruta circular Borén-Àrreu-Isil-Borén.
- Camí de la llibertat I. Port d’Aulà.
- Camí de la llibertat II. Port de Salau.
- Passeig pel Montgós.
- Bordes d’Alós i Isil.
- Alós-Alós per Estanyardo i Estany Sobriu.
En aquest apartat s’aniran penjant diferents excursions i rutes per la Vall que realitzin els nostres socis, i que vulguin compartir amb tots plegats.
Si algú vol col·laborar, pot enviar un correu a l’associació adjuntant l’article i totes des dades de l’excursió. També es poden adjuntar traces de GPS.
Un camí, quatre estacions
Una gran oportunitat ens dóna la nova ruta d’Alós a Isil, viure en un sender curt i bonic, les quatre estacions dels Pirineus. Aquest nou sender, fet principalment per camins antics. Per la seva facilitat d’accés i viatge pot ser durant les quatre estacions de l’any. Les diferents belleses de colors, sons, llums, olors, l’aigua, arbres, flors, animals i peixos, traurem de nostres rutines i vam tornar a les nostres arrels. Podem recrear-los, viure, anhelem per a ells sols o en companyia, en diferents moments, que sens dubte l’única empremta que deixem serà els records dels nostres ulls.
1ª Travesía con raquetas:Alós-Alós, por las bordas de Alberto, Lapre, Jordi y Moredo.
En el “acueducto” de la primera semana de diciembre 2012, en nuestro pueblo de Alós, las nieves nos visitaron, de forma abundante y persistente, dejaron un espectáculo típicamente “navideño”, y la climatología apta para hacer excursiones con raquetas. Esta primera travesía, es circular, en torno al pueblo de Alós y nos permite contemplar, todo el territorio blanco, con un silencio acogedor y al mismo tiempo sobrecogedor , vivir unas horas en profunda soledad, y contemplar infinidad de huellas de los habitantes del bosque. Una auténtica pasada.
Ascenció al Mont Roig
El Mont-roig,de 2.864 metres és una muntanya de la capçalera de les valls de Cardós i del Riu d’Unarre, fronterera entre Catalunya i Occitània. Els pobles més propers són Tavascan i Cerbi.
Està situat a cavall dels termes municipals d’Alt Àneu, la Guingueta d’Àneu i Lladorre, a la comarca del Pallars Sobirà i de la comuna occitana de Coflens (Coserans), a la vall de Salau.
Disposa de dos refugis de muntanya oberts en les seves proximitats, el Refugi Mont-Roig “Enric Pujol” en el seu vessant meridional, a l’altitud de 2.290 metres i el Refugi de l’Estany de la Gola al sud, a l’altitud de 2.231 metres, construït l’any 2010.
Una característica particular de la muntanya és que té tres cims distribuïts al llarg d’una carena de 700 metres. Al cim més oriental (2.847) s’hi pot trobar el vèrtex geodèsic 265063001. El punt més alt es troba seguint la carena direcció NE (2.864). A l’extrem més occidental de la carena hi trobem el Mont Roig Nord (2.856), una punta de molt difícil accés des del cim principal perquè està separada de les altres per una canal molt pronunciada anomenada Canal Central.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. (wiquipèdia)
Ascenció al Mont Valier
Mont Valier és una muntanya dels Pirineus a l’Ariège, França. El seu nom prové de Valerius, el mític primer bisbe de Couserans, que va pujar al cim. Bernard de Marmiesse, un altre bisbe de Couserans, va fer erigir una creu de marbre al cim el 1670.
Ascenció pic de Roca Blanca o Moredo
Borén-Àrreu-Isil-Borén
Borén és un poble del terme municipal d’Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l’antic terme de Sorpe.
Està situat a l’esquerra de la Noguera Pallaresa a 1.101,1 metres d’altitud. És just a la cua del Pantà de Borén, al sud-est del poble d’Àrreu i al nord, i dessota, del poble de Sorpe, l’antic cap del municipi, que queda enlairat respecte de la vall de la Noguera Pallaresa. És al peu del contrafort sud-oest del Tossal de la Llosa.
L’esment més antic conservat de Borén és de l’any 908, en un document en què l’abat Godemir de Gerri intercanvia diversos béns amb el comte Ramon I de Tolosa, entre els quals figura una propietat a Borahenne.
Borén fou un municipi independent fins al 1846, moment en què, juntament amb Isavarre, passà a formar part del municipi de Sorpe.
Entre el seu patrimoni cal destacar el pont romànic i l’església de Sant Martí. D’època romànica conserva la seva portalada amb arquivoltes decorades i dues piques de pedra, una de les quals presenta un lleó en relleu. (Wiquipèdia)
Àrreu és un poble del terme municipal d’Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà, situat sobre els peus de la vall d’Àrreu. Fins al 1972 formava part de l’antic terme d’Isil.
Està situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, a 1.251 metres d’altitud, a l’esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una petita vall en el mig de la qual es troba el poble d’Àrreu. És a prop i al nord-oest de Borén i al nord, una mica més distant, de Sorpe. Tanmateix, aquest darrer poble queda enlairat damunt de la vall de la Noguera Pallaresa. El poble és als peus del contrafort sud-oriental de lo Faro i de la Serra de Sant Joan. Una mica més enlairat a ponent del poble hi ha el veïnat de les Bordes d’Àrreu, o Àrreu de Dalt, a prop de la capella de la Mare de Déu de les Neus.
Com Alós d’Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s’uní a Isil.
Del seu patrimoni destaquen les restes del Castell d’Àrreu, l’església parroquial preromànica de Sant Sadurní, o Serni i la capella romànica de la Mare de Déu de les Neus d’Àrreu, del segle xii. Aquesta última destaca per tenir un carreu amb un crismó en relleu sobre la porta. (Wiquipèdia)
Isil, antigament anomenat també Gil, és un poble del terme municipal d’Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l’antic municipi d’Isil.
Està situat en el curs del Noguera Pallaresa, a totes dues riberes del riu, el qual, a més, forma una illa justament en aquell lloc, en la qual es troben la Casa de la Vila, l’església de la Immaculada i la Casa rectoral, oi Abadia. És a 1.163,4 metres d’altitud.
La menció documental més antiga és a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada l’any 839, però de cronologia molt discutida. També està documentat en una convinença del 1064 entre els comtes Artau I i Ramon VI, per la qual Isil passa al Pallars Sobirà.
Isil fou un municipi independent fins al 1970, data en la qual, juntament amb València d’Àneu, Son i Sorpe crearen el municipi d’Alt Àneu. L’any 1971 Isil i Alós d’Isil es constituïren en entitat local menor, que fou suprimida l’any 1992. Tanmateix, el 1999 es tornà a constituir en entitat municipal descentralitzada amb el nom d’Isil i Alós.
Isil té l’església parroquial de la Immaculada d’Isil, situada en una illa que forma la Noguera Pallaresa en dividir-se en dos braços, al costat nord de la Plaça de l’Església i al nord-oest de l’antiga Casa de la Vila, ara seu de l’Entitat Municipal Descentralitzada, que queda a l’esquerra del riu. Entre les cases del poble destaca Casa Sastres.
Entre el seu patrimoni immoble destaca l’església de Sant Joan d’Isil, situada als afores de la població, mig quilòmetre a migdia. És una basílica de tres naus capçada per tres absis que se sostenen sobre el riu. Destaca per la decoració de la portalada esculturada amb arquivoltes, similar a les de Sant Lliser d’Alós d’Isil, Sant Llorenç d’Isavarre i Sant Martí de Borén. Cal assenyalar el fris d’arquets cecs que recorre la façana sud i les dues plaques amb relleus que es troben encastades en aquesta mateixa façana. (Wiquipèdia)
Camí de la llibertat I. Port d’Aulà
Camí de la llibertat II. Port de Salau
El Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) organitza des de 1998 la Pujada al Port de Salau. Aquesta ha estat, doncs, la 37ª pujada i és tot un esdeveniment de referència de l’estiu pirinenc.
La Pujada al Port, a 2.085 metres d’altitud, és un aplec que es fa cada primer diumenge d’agost. És un acte lúdico-reivindicatiu que evidencia la importància del Pirineu com a nexe d’unió entre els dos pobles que habiten a banda i banda: el català i l’occità.
S’hi puja des dels dos vessants de la muntanya: pel costat català des del Pallars Sobirà, i pel costat occità des de l’Arièja.
Aquest any la Pujada al Port de Salau s’ha celebrat sense incidències, tot seguint el programa habitual, per bé que l’organització lamenta provocacions d’un petit grupuscle d’ideologia extremista. Actituds com aquesta són del tot inacceptables en una trobada com aquesta.
Els primers participants han arribat a dalt del port cap a les deu del matí. Fins a les 12 ha anat arribant gent.
Al migdia ha començat la part més institucional de l’acte amb la hissada de les banderes i el cant dels himnes occità i català. Tot seguit els organitzadors han fet els respectius parlaments. Han parlat els iniciadors de la pujada, les entitats organitzadores, el P.N. de l’Alt Pirineu i diversos alcaldes de pobles dels Pirineus.
Les entitats organitzadores d’aquesta pujada han parlat de l’emergència lingüística que pateixen la llengua occitana i la catalana. La Pujada d’enguany ha estat un crit d’alerta per aturar el retrocés que darrerament pateix l’ús social del català, la pèrdua de la llengua entre els joves i la situació creixent de diglòssia. Tant la llengua catalana com l’occitana es veuen amenaçades per l’imperialisme lingüístic que caracteritza la política repressiva dels estats respectius. Històricament els occitans han vist amb enveja la situació del català: l’ús social, l’ensenyament i la transmissió familiar. Ara són els primers a detectar que no anem bé. La sensació entre occitanistes és que el català experimenta ara la reculada que ja va patir fa anys l’occità i ells saben bé que aquests processos són molt difícils de revertir. Aquesta ha estat la part reivindicativa d’un aplec que es caracteritza sobretot per la part lúdica: la música, les danses i l’intercanvi de menges (formatge, vi, galetes i ratafia) i la tradicional foto de família. El Cercle d’Agermanament Occitano-Català (CAOC) organitza des de 1998 la Pujada al Port de Salau. Aquesta ha estat, doncs, la 37ª pujada i és tot un esdeveniment de referència de l’estiu pirinenc.
La Pujada al Port, a 2.085 metres d’altitud, és un aplec que es fa cada primer diumenge d’agost. És un acte lúdico-reivindicatiu que evidencia la importància del Pirineu com a nexe d’unió entre els dos pobles que habiten a banda i banda: el català i l’occità.
S’hi puja des dels dos vessants de la muntanya: pel costat català des del Pallars Sobirà, i pel costat occità des de l’Arièja.
Aquest any la Pujada al Port de Salau s’ha celebrat sense incidències, tot seguint el programa habitual, per bé que l’organització lamenta provocacions d’un petit grupuscle d’ideologia extremista. Actituds com aquesta són del tot inacceptables en una trobada com aquesta.
Els primers participants han arribat a dalt del port cap a les deu del matí. Fins a les 12 ha anat arribant gent.
Al migdia ha començat la part més institucional de l’acte amb la hissada de les banderes i el cant dels himnes occità i català. Tot seguit els organitzadors han fet els respectius parlaments. Han parlat els iniciadors de la pujada, les entitats organitzadores, el P.N. de l’Alt Pirineu i diversos alcaldes de pobles dels Pirineus.
Les entitats organitzadores d’aquesta pujada han parlat de l’emergència lingüística que pateixen la llengua occitana i la catalana. La Pujada d’enguany ha estat un crit d’alerta per aturar el retrocés que darrerament pateix l’ús social del català, la pèrdua de la llengua entre els joves i la situació creixent de diglòssia. Tant la llengua catalana com l’occitana es veuen amenaçades per l’imperialisme lingüístic que caracteritza la política repressiva dels estats respectius. Històricament els occitans han vist amb enveja la situació del català: l’ús social, l’ensenyament i la transmissió familiar. Ara són els primers a detectar que no anem bé. La sensació entre occitanistes és que el català experimenta ara la reculada que ja va patir fa anys l’occità i ells saben bé que aquests processos són molt difícils de revertir. Aquesta ha estat la part reivindicativa d’un aplec que es caracteritza sobretot per la part lúdica: la música, les danses i l’intercanvi de menges (formatge, vi, galetes i ratafia) i la tradicional foto de família. (CAOC)
Passeig pel Montgós
Bordes d’Alós i Isil
Una borda és una construcció rural de pedra i fusta, habitualment edificada a una certa altura per aprofitar les pastures, i que es fa servir de paller, o d’estable per a guardar el bestiar i/o per a emmagatzemar eines de conreu.
Normalment, la planta baixa de la borda serveix per a allotjar-hi el bestiar i la part alta per a emmagatzemar-hi el fenc recollit a l’estiu i els estris agrícoles.
Als Pirineus i zones circumdants, especialment al Pallars i a Andorra, una borda és una casa de ramaders, en contrast amb una masia o casa de pagesos que es dediquen al conreu de la terra. Es tracta d’una edificació rústica aïllada, normalment de dues plantes, sostre de pissarra i murs de pedra. També es troben bordes a les zones pirinenques d’Aragó i del País Basc.
Moltes bordes han estat abandonades a conseqüència de la decadència de les pràctiques agrícoles tradicionals i dels canvis en la forma de vida en les zones rurals durant la segona meitat del segle xx. (Viquipèdia)
Alós-Alós per Estanyardo i Estany Sobriu
La ‘Bassa de Sobriu’, és un llac d’origen glacial situa a 2.494 m. d’altitud, a la ‘Serra de Pilàs’.
La seva conca està orientada de nord a sud, amb el ‘Pic d’Àtics’ (2555 m) al sud-est, el ‘Mont-roig’ (2847 m) al nord-est, i el ‘Pic de Mulats’ (2561 m) al nord. Té una longitud en el seu punt màxim de 54 m. i una superfície de 0,13 hectàrees.
Recull les aigües de la ‘Serra de Pilàs’ i cauen formant el ‘Barranc de Pilàs’.